Torre d’en Galmés és el jaciment talaiòtic més extens de l’illa de Menorca. Es situa a un punt estratègic de control del territori, al sud del municipi d’Alaior (Illes Balears, Espanya). D'època talaiòtica i posttalaiòtica es conserven diversos edificis públics com tres talaiots, un recinte de taula, restes d'una muralla, diverses cisternes, sitges i diverses coves. El més espectacular del poblat són els cercles posttalaiòtics, espais domèstics construïts a partir del segle IV aC. i únics a l'illa de Menorca.
Les excavacions dutes a terme durant els darrers anys han tret a la llum un jaciment increïblement ben conservat, del qual en queda, a més, l'alqueria andalusina d'època medieval. L'illa va ser conquerida entre els anys 902-903, i va passar a formar part de les Illes Orientals de l'Emirat de Còrdova. La migració de grups camperols berbers i àrabs, procedents majoritàriament del Llevant peninsular, van començar a ocupar el territori que va veure el seu moment d'esplendor al segle XIII.
El projecte "Espai i Temps" de l'equip MAP -Menorca Archaeological Project- sobre l'alqueria andalusina de l'assentament de Torre d'en Galmés, Menorca, reflecteix com la forma d'ocupació medieval de jaciments talaiòtics va respondre a models d'adaptació funcional, tradició cultural, regulacions socials i religioses, necessitats econòmiques i normes de convivència. Tot i el seu enorme impacte en el paisatge, aquest període històric (902-1287 AD) va patir una damnatio memoriae a partir de la conquesta cristiana que ha durat fins a finals del segle XX.
